Recentment s’ha sabut que Barcelona acollirà la cinquena versió del supercomputador Mare Nostrum, una notícia que em retorna a la ment notes de la magistral conferència que Margaret Wertheim va pronunciar a l’ECSITE 2019. La científica, escriptora i artista ha desenvolupat un projecte artístic de paisatges subaquàtics que uneix art i matemàtiques.
Wertheim ens recordava que la matemàtica és la germana pobra i l’última de les disciplines que conformen les sigles de l’acrònim STEAM, una metodologia que, d’altra banda, és cada cop més estesa i impulsada per tota mena d’organitzacions.
Durant la seva xerrada, pronunciada a l’Experimentarium, seu del museu de ciència de Copenhague que va acollir l’edició d’enguany de l’ECSITE, Wertheim va recuperar les beceroles de la geometria euclidiana, circular i hiperbòlica, per proposar un exercici d’imaginació i reflexió: sota quin d’aquests principis geomètrics deu estar ordenat l’univers?
Margaret Wertheim. Alyce do Roulet Williamson Gallery, Art Center College of Design, 2011.
El marí està fonamentat en la geometria hiperbòlica. Per aquells que no la recordem, és la que es basa en corbes negatives i, ai, las!, és fàcilment recognoscible en moltes de les formes que les nostres àvies (i de bell nou les nostres filles) feien al teixir. Quan a cadascuna de les passades de ganxet o llana s’afegeix un punt a una distància preestablerta, aquesta delicada artesania es converteix de manera inconscient, en una forma ben tangible de superfície hiperbòlica.
Aquest divertiment matemàtic no s’acaba aquí si a l’equip crochetista s’hi afegeix una artista. Això és el que va proposar la Margaret a la seva germana Christine. Hem d’imaginar-nos aquest duet científic i artístic de teixidores dotades cadascuna amb els seus ganxets i convertides ara en maquinadores matemàtiques simulant superfícies hiperbòliques submarines en el món real, i no en supercomputadores de nom mediterrani.
The Toxic Reef at the the Sant Ocean Hall, Smithsonian’s National Museum of Natural History, Washington D.C., 2011.
Fins que, és clar, la creativitat artística de la Margaret comença a combinar llanes de colors virolats, a infringir les normes de les repeticions seriades, a afegir o suprimir l’adició d’algun punt extra en determinades passades de l’obra… I meravellosament les superfícies hiperbòliques comencen a adoptar formes coral·lines, de lliris de mar, d’opistobranquis, d’esponges… i de tot un univers de fauna marina llanosa. I és que la natura és erràtica, i allà on hi ha oblits i es cometen errors és on la biodiversitat emergeix amb tot de formes capricioses.
Si a l’equip de teixidores s’hi hagués afegit una biòloga, haurien començat a debatre perquè és justament a la mar on hi ha més criatures hiperbòliques. De fet, en un escull coral·lí, hi deu haver algun petaflop de simulacions en geometries hiperbòliques! Aleshores la matemàtica hauria pogut suggerir que les formes hiperbòliques són les que confereixen més superfície als organismes que es decideixen en adoptar aquesta forma geomètrica. I irremeiablement haurien conclòs que el barroquisme d’aquestes formes capricioses és el que permet a coralls, porífers i altres filtradors tenir una exposició més elevada a l’aliment; i a la llum en tots aquells que tenen zooxantel·les fotosintetitzadores com a simbionts; i més superfície d’intercanvi gasós per facilitar la respiració als opistobranquis.
Meravellades per l’univers que se’ls anava apareixent entre els dits, d’aleshores ençà les dues germanes han anat estenent el projecte Crochet Coral Reef, creant i comissariant mons submarins en prestigiosos de museus i exposicions d’art.
The Toxic Reef at the Science Gallery, Trinity College, Dublin, 2010.
Institucions a Londres, Dublín, Nova York o Venècia han acollit aquesta singular proposta que uneix la geometria amb la tradició femenina i artesana del crochet. Entre teixit i exposició, podem sentir la fressa de dones congregades al voltant de llanes de colors debatent sobre matemàtiques i biologia, mentre es preocupen pel futur dels mons coral·lins que creen i l’impacte que de ben segur hi tindrà l’escalfament global.
I ens podem preguntar, tal com Margaret Wertheim ens va demanar que féssim al final de la conferència, per què un projecte tan genuïnament STEAM no es va encetar en museus científics. Com és que els centres de ciència, que persegueixen el reclutament de nous públics i l’accés universal a la cultura científica no estaven interessats en un projecte tan multidisciplinari en ciència i medi ambient com aquest? Wertheim es responia sense pèls a la llengua: doncs perquè les dones, les doers ancestrals no tenen cabuda en els espais electrificats, robotitzats i masculinitzats en el que s’han convertit els espais maker.
Imagino un nou Mare Nostrum carburant a tot petaflop mentre simula superfícies hiperbòliques. I tot un exèrcit d’homes matemàtics, ganxets en mà, reproduint-les en una Mediterrània de teixits coral·lins de mil colors. I potser alguna matemàtica, catalana a poder ser, guanyant el proper Nobel de les matemàtiques, ara que ja en tenim un antecedent femení.
